Més divertiment que transgressió

Fairy, una actualització dels contes de fades de Carme Portaceli, es preestrena al Teatre de Ponent

No feu cas d’un cartell impregnat d’un verd cridaner i un nom que, llegit ràpid, recorda una coneguda marca de rentaplats. Fairy (Contes de fades) és una comèdia, presumptament transgressora i àcida, que parteix de contes com La ventafocs o la Caputxeta vermella i presenta els seus dolços personatges actualitzats i revisats. Creada i dirigida per Carme Portaceli Fairy s’estrena aquesta setmana a la nau Ivanow de Barcelona dins el Festival Grec, i el cap de setmana va preestrenar-se al Teatre de Ponent de Granollers.

Des de l’aparició d’Shrek, una innovadora pel·lícula d’animació dels estudis Dreamworks que ja va per la tercera part, sembla que es va obrir la porta a la possibilitat de retocar, adaptar i destrossar els arguments de contes clàssics, abans intocables. I aquest és el punt de partida del Fairy de Portaceli. Un pelut sofà d’un color rosa molt kitch és l’element escènic més cridaner d’una posada en escena que, en la seva estrena a Barcelona, cobreix totalment l’escenari amb el mateix color. Al fons, Dani Nel·lo i Jordi Prats s’encarreguen d’afegir, damunt de música gravada, el sensual so del saxo en directe. L’entrada dels personatges a escena, moguts com marionetes i donant voltes al so d’una flauta de conte, avisa des del principi que aquí es tracta de fer el pallasso

Una madrastra obsessionada en aturar el temps perquè la bellesa guanyi per sempre la vellesa; un Hansel insegur, amb tendències bolímiques i somiador; una caputxeta vermella que contacta amb el llop a través d’un xat sexual; un Peter Pan camell, addicte a les pastilles amb les que aconsegueix volar; un llop estafador i lladre, seductor irresistible. Amb aquests personatges està clar que aquesta barreja de contes no és apta per infants. David Bagés, Lluïsa Castell, Gabriela Flores, Llorenç González, Carlota Olcina i Albert Pérez estan perfectes en cadascun dels seus papers, i confirmen el gran treball de càsting. Hi ha moments divertits, d’altres curiosos, però en general un no sap com reaccionar davant d’aquests personatges que, si bé no sorprenen, estan molt ben dibuixats.

Fairy vol parlar de l’autèntic sentit i ideologia dels contes. Té la clara voluntat de ser transgressora, però abusa de tòpics i recursos fàcils, fent girar les diferents històries en previsibles i gens impactants temàtiques presumptament fosques, truculentes i sexuals. L’interès pel que passa a cadascun dels personatges ben aviat decau, i les cançons, els balls (coreografiats per al companyia de Marta Carrasco) i les impecables actuacions acaben sent el millor d’un espectacle que finalment és un simple divertiment. Que no és poc.

Combat d’egos

 

Anna Gras i Thais Buffon ofereixen amb Qualsevol Cosa un estimulant duel actoral

De vegades és millor la falta de pretensions, fugir de l’obsessió per crear una història original i trencadora. La senzillesa i contundència d’uns personatges ben dibuixats, unida a la química entre dues grans actrius, poden ser més que suficients per oferir una magnífica estona de teatre viu, fresc, d’aquells que arrenca somriures i crea afició. I això és el que la granollerina Anna Gras i Thais Buffon han aconseguit escrivint i interpretant Qualsevol cosa, una obra de la companyia Ifeelmycoxis que es va poder veure des de dimecres fins divendres al Teatre de Ponent.

Dos dones de mons oposats. Dues converses telefòniques que tenen lloc en el mateix instant i que serveixen per presentar, en flashos, les deus protagonistes. L’atzar, una casualitat o potser una broma del destí les uniran en un vell i fosc ring, l’escenari d’un estimulant combat de personalitats oposades. Aquest espai, recreat amb tota mena de detalls i amb una cuidada il·luminació zenital, no tant sols afegeix dramatisme a l’escena, sinó que esdevé una magnífica metàfora de l’eix de la història: el xoc de personalitats aparentment oposades.

¿Què poden tenir en comú una escriptora d’èxit busca amb desesperació un argument impactant per la seva propera novel·la i una prostituta de cor dolç amb problemes de diners imaginativa i aparentment ingènua? L’una, intel·ligent, intel·lectual, però també esquerpa, seca i freda en el tracte, sembla molt segura de si mateixa i del seu èxit, però la seva actitud desvela que està enfadada amb tot i tothom, inclosa ella mateixa. L’altra, espantadissa, ingènua, viu i pren decisions amb el sentit comú que dóna l’experiència de la vida, el bagatge d’un dia a dia farcit de problemes, de personatges turmentats i perills més aparents que reals. El destí que les ha unit les obligarà a passar unes hores tancades en aquest forat i la tensió, la gana i el xoc d’egos les conduiran a descobrir el seu verdader caràcter, el que hi ha darrera la màscara.

Mica en mica, l’entrellat de la història surt a la llum. La primera, convençuda que els diners ho poden tot i que la realitat sempre supera la ficció, busca algú que assassini i expliqui la seva experiència en primera persona. La prostituta és aquí per error, però enlluernada pels diners, no dubtarà en ser la protagonista d’aquest morbós i amoral bestseller. Finalment el combat acaba doncs amb un empat. Les dues han aconseguit el seu objectiu. Però després d’aquesta trobada són, segurament, més a prop de saber qui són i el què volen de la vida.

La vida és una caixa d’ansiolítics

 

Pau Miró presenta al Teatre de Ponent l’adaptació del mite de Fedra amb que ha guanyat el premi a la darrera Mostra de Teatre de Barcelona

En teatre, no és fàcil endinsar-se en l’adaptació dels clàssics. I Banal sessions of Fedra, de Pau Miró , que es presenta com una versió molt lliure de Fedra, la tragèdia clàssica d’Eurípides, s’allunya tant del text original que, lluny de ser pretensiosa, esdevé una fresca i divertida actualització escència del mite grec.. Guanyadora en la darrera edició de la Mostra de Teatre de Barcelona, l’obra del dramaturg i director granollerí s’ha representat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent.

D’entrada, música electrònica i una coreografia de fitness. Sis noies amb dessuadores de colors i la caputxa posada fan un doble paper mentre ballen: entre escena i escena són les narradores de la història, i al mateix temps condicionen els escassos elements escenogràfics. L’essència del mite és l’amor impossible que una mare, Fedra, sent pel seu fill Hipòlit. Però a Banals Sessions of Fedra coneixerem també d’altres Fedres, en fragments de vides aparentment banals, quotidianes, mogudes totes per la passió. Una dona prepara amb emoció, histèria i desesperació el que sembla un sopar romàntic. Ell és el seu fill, ja té divuit anys, la sang li bull a les venes, i lluita per ser lliure d’aquest amor impossible que l’ofega. Una caixa de bombons amb olor d’hospital plens d’ansiolítics i antidepressius serà el remei per una solitud inevitable. Una solitud que també experimenta la Fedra que canta i desafina (però no massa) en un pub de mala mort. El seu sex-appeal atrau i espanta amb la mateixa intensitat, i contrasta amb la delicadesa d’una Fedra tant enamoradissa que acaba d’acordar una cita amb un captaire barbut que ja no sap on és casa seva i que busca amb idèntica ambició una dutxa i una mica de sexe. Al mateix temps, una mare i una filla desitgen i al mateix temps temen la mort d’aquell qui ha convertit unes ulleres de sol amb una màscara on amagar les senyals del terror diari. La necessitat d’afecte i la solitud, la recerca d’ “un lloc especial on les diferències ens deixin viure amb més igualtat”, són el nexe d’unió d’uns personatges que vaguen per una ciutat, Barcelona, freda i poc acollidora. Fragments de divertit musical, monòlegs de somnis impossibles, i una selecció musical exquisida. Una proposta atrevida, fresca, magníficament interpretada, que fa riure, fa pensar, i actualitza un mite de passió i vida.

Secrets de família

 

Hipocresia i secrets de família a Celebració, una obra de repartiment coral

La hipocresia i un passat turmentós en el si d’una rica i respectable família danesa. Un pare de família que celebra el seu 60è aniversari i rep un regal inesperat de part del fill gran. Un somriure gelat per secrets que surten a la llum. Tot això i més és Celebració, de Thomas Vintenberg i Mogens Rukov, l’adaptació teatral del film homònim del director danès, i la seva versió catalana ha arribat a Granollers en la gira catalana després de la bona collida que ha tingut al Teatre Romea de Barcelona. Amb la sala gran del Teatre Auditori pràcticament plena, Celebració va agradar, i molt al públic assistent

L’escenari, el menjador d’una mansió, és tan lluminós i blanc com la reputació i les aparences que pulcrament vol mantenir la família protagonista. El dinar d’aniversari del pare de família atrau els fills, l’avi, el tiet…tota la família va arribant per estar al costat del pater família. I és l’arribada de Cristian, el fill gran, la que deixa intuir que alguna cosa es cou sota les estovalles. La darrera mort que la família es va trobar, per la mort de la filla Linda, no és gaire llunyana, i el seu rècord sembla incomodar més d’un.

Fills malcriats, luxes, minyones, aires de superioritat i poca aigua clara. A mesura que anem coneixent els protagonistes i les seves relacions la tensió va augmentant, i un té la sensació que alguna cosa, no precisament bona, és a punt de passar. La posada en escena, magnífica, aconsegueix que l’espectador fixi els sentits en escenes concretes tot i l’aparent caos d’accions que es produeixen alhora.

Celebració és d’aquelles obres sobre les quals és millor que no t’expliquin gaire cosa, perquè d’aquesta manera el secret obscur que amaga el pare de família aconsegueix gelar els somriures que esclaten tant bon punt l’avi, un magistral i recuperat Santi Sants, en fa una de les seves. La hipocresia, l’esforç per fer veure que tot va bé és constant entre els comensals, però tot es trenca amb el primer discurs del fill, que llença una greu acusació contra el seu pare. A partir d’aquest moment, i malgrat els xocants esforços dels convidats per no fer-ne cas, l’ambient s’anirà enrarint fins un final demolidor, colpidor.

De la utopia a l’exili

 

El teatre de Ponent estrena Els viatgers de l’absenta, una obra de Manuel Molins sobre la difícil historia d’amor entre dos poetes francesos del segle XIX

El teatre de Ponent continua amb gran encert en la seva faceta de producció d’obres. Divendres va estrenar-se Els viatgers de l’absenta, una coproducció amb la sala Muntaner de Barcelona i els Teatres de la Generalitat Valenciana. L’obra s’emmarca en el cicle L’alternativa dels 70, una iniciativa de la coordinadora de sals alternatives de Catalunya que pretén donar a conèixer dramaturgs i obres catalanes molt poc coneguts. L’obra, dirigida per Frederic Roda, pertany a Manuel Molins, un autor valencià i va ser escrita el 1983

Enmig de la foscor, jeu un home vell, deixat, amb la roba bruta i embolicat amb una manta. “De la utopia…a l’exili, de la utopia..a l’exili”, repeteix amb obsessió, com abstret de la realitat, com delirant. El seu nom és Paul Verlaine; és un destacat poeta simbolista francès del segle XIX. L’aparició sobtada de Mathilde, la seva dona, desperta el poeta del somni i esclata una tensió que fa massa que dura, en un matrimoni que s’aguanta amb pinces. Ben aviat coneixerem una de les causes del deliri de Verlaine: la seva tortuosa relació sentimental amb el jove poeta Arthur Rimbaud. I enmig d’una convivència a tres impossible, la possessiva i sobreprotectora Elise, la mare de Rimabaud, capaç de tot per tal de tenir el seu fill a prop. I l’absenta, símbol de la bohèmia francesa i la les ànsies de rebel·lia dels dos poetes.

La poesia, els jocs de paraules, i l’absenta, símbol de la bohèmia francesa i de les ànsies de rebel·lia contra allò políticament correcte, presideixen una relació tant utòpica com esbojarrada, tant inestable com passional. “Llegiré aquest poema mentre observo el teu pit nu”, diu Verlaine a Rimbaud. El gran treball interpretatiu de Miquel Gorriz i JuanFran Aznar fa creïbles uns personatges difícils, complexos, plens d’alts i baixos. L’escenografia, senzilla i pràctica, esta emmarcada per dues grans bancades que són alhora calaixos d’on els personatges extreuen llibres, roba o maquillatge amb absoluta naturalitat.

Destaca també el personatge de la cantant bufa, una deliciosa creació de la versàtil Teresa Sirvent, aplaudida al mateix escenari poques setmanes darrera pel seu gran paper a Mort Sobtada. El personatge és, tot i la seva presència entre escenes, vital per unir el món real, difícil, ple de dificultats, amb el món de somnis i poemes, d’utopies, dels dos poetes enamorats.

I no té un final senzill una història d’amor condemnada al fracàs. Estimar amb bogeria un altre home, quan la teva dona no està disposada a acceptar-ho, quan tens un fill al qual no vols renunciar, i la teva mare vol controlar-ho tot. La respectabilitat, els diners, el treball són els pilars bàsics d’una societat, encara massa actual, on no tenen lloc on viure els somiadors, els apassionats. Incompresos els dos poetes per les seves mares, possessives, obsessionades amb una única manera d’entendre el món i la vida.

I l’obstinació per viure l’amor veritable porta inevitablement a l’exili, i a la infelicitat. “La moral no ens pot sentenciar perquè el nostre amor és just”, sentencia Rimabaud, abocat sense remei cap a la soledat. Un final trist, on fins el final la poesia i els somnis són l’única espurna de felicitat.  “El teu bon cor de mare ha estat per a mi una presó. Deixa’m viure la mort amb la llibertat amb que no he viscut la vida”, sentencia Rimabud al darrer sospir.

“Això no és un acte de provocació, és un acte d’amor”

La companyia Amaranto torna a Granollers amb Indignos, una nova
provocadors i incisiva reflexió sobre les frustracions

La companyia Amaranto ha tornat a Granollers després de la bona rebuda
de Tazón de sopa china y tenedor (o hacer el gilipollas) a la primera
Mostra de Dansa i Teatre Contemporani amb una proposta incisiva,
contundent, que apunta directament a la consciència de l’espectador.
Més enllà d’una posada en escena impactant i per alguns potser
provocadora, Indignos, que s’ha representat de divendres a diumenge al
Teatre de Ponent, és una perfomance amb música, video, llums i
projeccions amb un text que questiona temes tant propers i universals
com la frustració, la ignorància o la dignitat.

L’espectacle comença en el mateix moment en que els espectadors (a
l’estrena de divendres eren una trentena) entren en la sala. Lídia
Gónzalez, despullada, es vesteix darrera una vitrina de llum vermella;
Ángeles Císcar, inmòvil dins una caixa blavosa que dóna voltes; de
David Franch només en veiem el cap sortint d’una taula amb plats de
nata; ben aviat acabaran estampats a la seva cara per engrescats
voluntaris del públic.

“M’agrada fer discursos del que no conec”. Amb aquesta declaració
d’intencions de Lídia comença l’aparentment caòtica performance
d’Indignos. Perquè no questionar fins i tot allò inquestionable? Tot
seguit l’escenari es converteix en una pista de circ, un circ
deliberadament hortera, caspós i molt divertit.

Angeles és la següent a enfrontar-se al públic, a despullar les seves
frustracions (la seva curta alçada, la seva incapacitat d’haver estat
rebel amb tot), mentre els altres dos companys, més enrera, xiuxiuejen
i se’n riuen de la seva patètica sinceritat. A la pantalla, un punt de
mira recorda un dels punts de partida d’Indignos: “Pretener serme
sincero es como ser al mismo tiempo el franco tirador y el subnormal
que está en el punto de mira”. Finalment, es David el qui, incapaç
d’expressar amb paraules el que sent, acaba donant-se forts cops al
pit i llançant-se violentament al terra en un intent desesperat, al so
d’un baix distorsionat, d’expressar alguna cosa. La tensió de
l’espectacle puja per moments, i la incomoditat augmenta amb escenes
en que no és dificil reconèixer les propies frustracions, els límits
morals d’un mateix.

Un dels moments més durs es produeix quan Angeles, despullada de
cintura cap abaix, s’ofereix, en un acte d’humillació màxima pel que
el públic desitgi: “Això és el que sóc, això és el que puc oferir.
Demanin, no es tallin. Això no és un acte de provocació, es un acte
d’amor”. La posterior violència verbal i física de David contra Lídia
protagonitza també una escena de tensió màxima. A partir d’aquell
moment, l’escena de penetració sexual entre David o Angeles ja no pot
pujar més el to d’un espectacle que, a banda d’impactar, ofereix una
pluja gairebé indegirible de reflexions punxants i doloroses.

Bella música i millors intencions

L’estrena de Joan Mark al Teatre de Ponent, amb Alquímia barroca, agrada però no convenç

La proximitat d’un teatre com el de Ponent imposa, fins i tot a un actor amb 14 anys d’experiència. I estrenar amb els pares i familiars a pocs metres pot posar nerviós al més tranquil. I això és precisament el que li va passar divendres a l’actor Joan Frank Charansonnet, nascut a Granollers, en l’estrena d’Alquimia barroca al Teatre de Ponent, un espectacle que barreja música i teatre. La bellesa i la proximitat d’una música poc habitual en directe van estar per damunt d’un muntatge escènic i actoral fluix, ben intencionat, però mancat de força i atractiu.

L’absència de música marca l’entrada dels espectadors, que intueixen els instruments en la foscor de la fusta. A l’inici, encara a les fosques, el clavicèmbal sona misteriós. Quan el focus de llum s’encén, apareix Joan Frank, transformat en Vincent, un immortal aristòcrata francès del segle XVIII. Ni el seu vestir ni cap ornament ens indica que haguem fet un viatge al passat. Només el seu parlar, segur i majestuós, i un fosc cabell llarg denoten el seu caràcter burgès. Alguna cosa ens amaga, però, quan assegura tenir 369 anys.

Però aquí l’interessant no és el secret d’en Vincent, ni tant sols les explicacions d’una vida, la seva, en ple contacte amb aristòcrates, reis i músics de renom. La seva història servirà de fil conductor per una senzilla i bonica introducció a la música barroca de la França i l’Alemanya dels segles XVII i XVIII. L’entrada dels tres músics, Joan Bosch amb el traverso, Daniel Regincós a la viola de gamba i Eva del Campo al Clavicèmbal, mig vestits amb roba de l’època, transporta definitivament el públic a una cort del segle XVIII. El minimalisme, la proximitat i la no gens habitual audició en directe d’aquests instruments transformen l’escolta de fragments d’autors com Lully, Marais, Teleman, Bach o Couperin en un luxe. Així, malgrat els esforços de Joan Frank per fer creïble el seu viatge en el temps, la seva història no atrapa prou, les seves paraules sonen forçades, i els sentits es centren en la música. S’agraeix no obstant l’absència de perruques i vestuaris, i la senzillesa és segurament una de les virtuts d’un espectacle molt correcte a nivell musical, però mancat d’idees a nivell teatral. La presència d’unes projeccions laterals suggerents però sense massa vinculació amb la història tampoc ajuden a donar força a l’esperit didàctic i musical de l’espectacle.

La falta de rodatge i els nervis acaben sent doncs, els pitjors enemics d’un Joan Frank que no domina la fusta. I només la bellesa de la música i la intencionalitat de la proposta salven un espectacle que, polit i endreçat, pot acabar sent molt millor.